25è ANIVERSARI DE LA PRIMERA ASCENSIÓ CATALANA A L'EVEREST (1985-2010)

En el marc incomparable dels altius monòlits de la molt catalana serra montserratina, organitzat per les reconegudes entitats de gran prestigi en l'àmbit muntanyenc, com són: la U.E.C de Gràcia i el Centre d'Activitats de Muntanya Base; i la presència inestimable del president de l'U.E.C. i el representant territorial de la vegueria del Barcelonés; s'ha dut a terme, amb gran èxit d'assistents, l'emotiu acte de celebració del 25é aniversari de la primera ascensió a l'Everest per una cordada del nostre pais.
L'activitat ha estat seguida en tot moment amb una lloable predisposició de tots els assistents que amb la seva fèrria voluntat i constants ànims han servit per vèncer quantes dificultats s'han anat presentat al llarg de l'itinerari.
En representació de la nostra entitat han assistit: Francesc Pallarés i família, a més de comptar amb l'entusiasta col·laboració, en l'organització de tan brillant esdeveniment, de qui humilment, subscriu aquest comentari.
Les més sinceres felicitacions a tots els participants.
Llarga vida al muntanyisme català!

Veure més fotografies

Llegenda sobre l'origen de Montserrat

D'entre les llegendes que m'han arribat n'hi ha una que em crida especial atenció per la seva candor, potser perquè estava destinada als nens o potser a les persones senzilles de bona fe. En qualsevol cas m'agradaria compartir-la amb tots aquells que no la conegueu.
Sembla ser que els angelets s'avorrien d'allò més i van decidir fer una joguina. Van veure al seu voltant una gran quantitat de roques i pedres i van començar a amuntegar-les enganxant-les amb la seva saliva, unes sobre d'altres, de qualsevol manera, fins que de tan gran que era no es veien els seus extrems.

En una de les seves roques van fer un forat per poder pasar-li un cordill i d'aquesta manera poder-la arrossegar com si d'un cotxet es tractés. Mentre uns estiraven de la corda altres empenyien per darrera perquè fos més de pressa, tot el sant dia el passaven arrossegant la nova joguina entre rialles i crits d'alegria.

Però com que la muntanya era tan gran i pesada feia tremolar tot el cel, i com els agradava tant, tot el dia amunt i avall, el cel era com un terratrèmol constant, i com sol passar quan els nens s'ho passen bé, els grans posen impediments. El Senyor els va renyar i va dir que ja havia prou i que fessin el favor de deixar la joguina en pau.

Però com els angelets com més jugaven més ganes tenien de esvalotar, que creieu que van fer? doncs baixar-la a la Terra.
I una vegada en el nostre món continuar jugant amb la muntanya, arrossegant-la amunt i avall enmig d'un gran estrèpit. I mira per on un dia, just quan passaven entre el Vallès i el Bages va i se'ls trenca la corda i en el moment en què el Senyor i la seva mare es van adonar que en tot el cel no hi havia ni tan sols un angelet. Tots estaven a la Terra jugant amb la muntanya.
Els van cridar perquè tornessin immediatament al cel.
Així va ser com van deixar abandonada la joguina en el lloc on ha quedat per sempre més mentre existeixi el món.
Des de llavors encara es conserva la nansa per on els angelets van lligar el cordill per estirar de la joguina. És la Roca Foradada.

 

Com adaptem els nostres hàbits alimentaris per tal de assolir un millor rendiment a la muntanya.

Quan planegem una sortida preparem la motxilla uns dies abans, escollim un itinerari i l’estudiem meticulosament, distància, desnivell, refugis, fonts; seleccionem la roba tècnica mes adient, consultem les condicions meteorològiques i els avisos pertinents. Ho tenim tot preparat però, i el menjar? Ho triem amb la mateixa cura? O simplement agafem lo de sempre...allò que més ens agrada.

Que hem de portar a la motxilla.

Evidentment escollirem els aliments en funció de les necessitats especials de les sortides a la muntanya i l’esport a practicar, ja sigui senderisme, escalada, bicicleta o esquí. I tenint en compte aquestes premisses:

• La duració de l’activitat. Si es tracta de poques hores o de varius dies. 
• El pes deu ser el més lleuger possible. Determinant a l’hora d’escollir els aliments. 
• L’alimentació durant els dies previs a la sortida. Tan important com escollir els aliments a transportar.

AIGUA. Sens dubte l’element vital. El nostre organisme pot suportar un gran esforç sense gaires nutrients, l’organisme d’ una persona entrenada és capaç  d’obtenir energia utilitzant vies energètiques alternatives. No obstant això, en condicions de deshidratació, no tant sols no pot desenvolupar gran part de les seves funcions, sinó que poden aparèixer graus aguts de cansament i fins i tot la mort.

Si la jornada és prolongada i l’afegim una alta humitat, les possibilitats de patir un cert grau de deshidratació augmenten. En aquests casos, és millor opció substituir l’aigua per una beguda isotònica. A més d’hidratar-nos millor, ens aporta certa quantitat d’hidrats de carboni, que mantindran estables els nostres nivells de glucosa a la sang evitant les temudes hipoglucèmies, així com sals minerals com potassi, un mineral que evitarà les molestes enrampades musculars.

Quan comprem aquestes begudes ens hem de fixar detingudament en les seves etiquetes on especificarà les quantitats de cada element. També tindrem en compte la possibilitat d’adquirir les solucions en pols per preparar doncs ens estalvia espai i pes.

No hi ha prou amb aigua i sucre?

Sempre hem cregut que l’aigua amb sucre prevé les agulletes o que és ideal per evitar el cansament. Això a més de ser fals, ens pot comportar problemes seriosos. El sucre ( o pastilles de glucosa) tenen molta energia, és clar, però es volca en la sang massa ràpid, a les hores passem d’uns nivells molt baixos (hipoglucèmia) a uns nivells molt elevats (hiperglucèmia). Aquesta pujada provoca l’abocament brusc d’insulina, hormona que produeix el pàncrees i que te com a funció equilibrar el nivell de glucosa a la sang i en pocs minuts tornaríem a una nova hipoglucèmia. Per aquesta raó, les begudes isotòniques acostumen a contenir maltodextrina, polímers de glucosa que s’aboquen a la sang de forma pausada i prolongada, mantenint uns nivells de glucosa més estables que begudes ensucrades com sucs o refrescos.

Aliments d’alt valor energètic i poc volum. Com hem comentat anteriorment, a l’hora d’escollir el menjar que inclourem en la motxilla, hem d’apostar per aliments d’alt valor energètic, poc volum i pes i tenir en compte el seu índex de glucèmic (LG), es a dir el temps que triga en aparèixer els carbohidrats en forma de glucosa en la sang per la seva metabolització.  D’aquesta manera aconseguim l’energia necessària al temps que el pes i l’espai ocupat son reduïts. Fins ara els clàssics havien estat els fruits secs i la xocolata, molt energètics pels seus alts components en àcids grassos. L’inconvenient és que a prou feines si contenen hidrats de carboni de forma ràpida ni tampoc proteïnes. En canvi els seus alts continguts en sucres simples i sal augmenten el risc de deshidratació.

Avui en dia podem trobar al mercat gran quantitat de barretes energètiques amb base de carbohidrats amb índexs glucèmics moderats o baixos, i que a més a més acostumen a afegir vitamines i minerals necessaris per situacions d’exercici com son les del grup B, C i E.

Un altra opció son els hidrolitzats de carbohidrats i proteïnes en pols; algunes marques els ofereixen en sobres individuals llestos per barrejar amb aigua, amb diferents gustos i fàcils de dissoldre. Son perfectes per aquestes llargues jornades on a prou feines tenim temps per menjar o quan un menjar pesat a l’estomac pot resultar incòmode per reprendre l’activitat.

Aliments que eviten problemes digestius. El que en principi es planteja com una jornada de plaer, pot convertir-se en un autèntic mal son i fins i tot amb perill de la nostra integritat física. Això succeeix quan apareixen problemes digestius associats a una errònia elecció alimentaria. L’aparició de diarrees, nàusees, ardors, flatulències, etc. Poden provocar greus trastorns què, a gran altitud o lluny d’una població, poden representar una situació perillosa. Per tal d’evitar aquesta situació has d’oblidar els aliments típics d’una sortida de muntanya tradicional, vi, cervesa, formatge, embotits, pastissos, etc. Els carbohidrats escollits han de ser preferiblement de baix índex glucèmic, això ens garantirà uns nivells de glucosa continuats, evitant el cansament i la falta d’energia. Aliments que reuneixen aquestes característiques son l’arròs, les llegums, els iogurts, el pa de sègol i fruites com maduixes, pomes i cireres.

Hi ha aliments molt saludables, però dels que necessitaríem un gran volum per aconseguir una quantitat de nutrients significatius. Els cereals, la llet, els ous, les verdures i les sopes son un clar exemple. No son incorrectes, però podem trobar aliments alternatius que ens aportin els mateixos nutrients en una quantitat molt menor. Per exemple, en un litre de llet tenim uns 35 g de proteïna, el mateix que en 3 llaunes de tonyina petites. Sense tenir en compte les incompatibilitats que la llet produeix a molta gent.

QUE MENJAR ABANS, DURANT I DESPRÉS DE L'ACTIVITAT

Els dies previs a la sortida. Si l’activitat ha de ser de llarga durada, hem de garantir una bona reserva energètica. Per això, és necessari augmentar les reserves de glucogen al màxim. En aquest punt és on apareix la mítica càrrega d’hidrats de la nit anterior. Aquesta estratègia d’omplir-se de pasta la nit abans a la sortida ja no es porta a la pràctica d’una manera tan dràstica. Està demostrat que darrera d’aquesta ingesta, el dia següent l’únic que aconseguim, a més d’una difícil digestió, és una sensació de pesadesa a la qual el nostre organisme no està acostumat... o si?

En primer lloc hem de saber que les reserves de glucogen triguen unes 48 hores en reposar-se, per tant, poc importa el que facis la nit anterior i molt menys a primera hora del matí, és molt més important el que facis els dos o tres dies anteriors a la sortida.

Tres dies abans a la sortida els menjars han de contenir carbohidrats de mig i baix índex glucèmic: arròs, pasta, llegums, patates, etc. Hi ha prou amb que mengis com un fas habitualment però, evitant fer exercici físic intens els dos dies previs, amb això serà suficient per començar amb les reserves de glucogen a punt. El sopar del dia anterior ha de ser més aviat lleuger, amb aliments sans i una adequada hidratació. (res de pizzes, cerveses, vins o licors).

Abans de l’activitat. Aquest menjar te una gran importància, doncs repercutirà de forma significativa en el rendiment de l’activitat. Un menjar mal plantejat pot donar lloc a digestions difícils, pesadesa d’estomac, deshidratació, etc. En moltes ocasions s’acostuma a quedar en la fonda de torn i com pensem què, com anem a necessitar una pila d’energia, és convenient atipar-se de valent  amb un esmorzar altament calòric on ens ho podem permetre tot (ous, botifarres, embotits, pastissos, xocolata, cafès amb llet...) tot molt bo, sens dubte,  però un gran error.

Recorda que el que no hagis fet els dies previs, no podràs compensar-lo a darrera hora. El menjar previ ha de ser lleuger, amb carbohidrats de baix índex glucèmic, això garantirà una aportació constant i duradora de glucosa al corrent sanguini evitant la pesadesa, els refluxos gàstrics i la falta de rec en els músculs per una mala digestió, on la sang va a recollir els nutrients durant hores.

Si es tracta de l’esmorzar inclou iogurts amb civada, torrades, pomes, plàtans, una mica de fruits secs, una mica de cafè o té (evita grans quantitats de llet) i una mica de pernil dolç o similar. Si és el dinar evita les salses i carns vermelles que son difícils de digerir, aposta per les llegums (sense estofar), sens dubte la millor opció.

Durant l’activitat. Un cop que comença, aquesta pot durar moltes hores, per tant es fa imprescindible reposar alguna energia cada parell d’hores. Però, els aliments seleccionats han de complir una sèrie de requeriments, com ja hem apuntat abans:

• Que ocupin poc espai 
• Que siguin fàcils de preparar 
• Que aportin els nutrients essencials 
• Que siguin de fàcil digestió i assimilació

La ingesta d’aliments durant l’activitat la podem fer de dues maneres: al mateix temps que ens movem o fent una pausa per menjar. Encara que sembli insignificant, aquestes dues situacions son molt diferents, i influeixen de forma significativa en l’activitat posterior:

Quan no tenim temps o és impossible parar per dinar, l’opció és ingerir aliments durant l’activitat. En aquesta situació, la sang està en els músculs actius: si ingerim grans quantitats de menjar, els nutrients romandran un temps excessiu en l’estomac causant-nos molèsties i inclòs alguns aliments poden fermentar i aparèixer gasos. L’opció correcta durant l’exercici és ingerir aliments pre-digerits que no es detinguin a l’estomac, els aliments líquids son els ideals.

Si fem una parada, l’ideal es ingerir alguna cosa ràpida i retornar a l’activitat quan abans millor. Si mengem i reposem el menjar durant cert temps, el procés de digestió començarà, la sang anirà a les parets de l’intestí a recollir els nutrients, el nostre organisme segregarà insulina i en aquest estat d’anabolisme li resulta molt difícil començar una activitat física. A la fi, ni es a dur a terme el procés digestiu, ni tenim una aportació d’energia correcte per rendir fàcilment. Apareixeran suors, marejos, cansament, etc. Pel contrari si comencem tot just terminar d’ingerir aliments (sempre de forma moderada, res d’atipar-se), el procés de la digestió no haurà començat i no tindrem problemes en tornar a l’activitat.

No hem d’oblidar-nos de la hidratació, és necessari beure durant tota l’activitat, tan si es te set com si no. És un error esperar-se a tenir set. Quan apareix ja existeix  una deshidratació a nivell cel·lular. Com ja s’ha dit anteriorment, quan l’activitat és de llarga durada i la sudoració és significativa, es fa necessari incloure polímers de glucosa i sals minerals per, d’aquesta manera, a més d’evitar la deshidratació, evitem un descens dels nivells de glucosa.

Compte amb la cafeïna! I les begudes energètiques. Els excitants que inclouen algunes begudes energètiques activen el sistema nerviós evitant l’aparició del cansament, i a més, contribueixen a una major participació dels àcids grassos estalviant glucogen. No obstant això, els excitants produeixen diüresis aquosa, és a dir, augmenten la filtració per part del ronyons, orinem amb més freqüència i ens deshidratem més ràpidament, i també augmenten la freqüència cardíaca i la tensió arterial. Així que hem de fer-los servir de forma moderada i garantint una hidratació adequada. És convenient prendre-les abans de començar o quan l’activitat es prolonga excessivament en el temps.

Després de l’activitat. L’objectiu més important és la recuperació, sobre tot quan s’ha d’afrontar un altra jornada al dia següent. En aquest sentit tenim dos moments crucials per recuperar els nivells de reserva de glucogen: un tot just acabada l’activitat, l’anomenada recuperació ràpida, i l’altre unes hores desprès, el que seria la recuperació lenta. Cadascun d’ells requereixen nutrients i aliments molt diferents.

La recuperació ràpida: al terminar l’activitat, l’organisme està molt receptiu per assimilar els nutrients necessaris, és com una esponja que acabem d’escórrer.  Les reserves de glucògens es troben buides i segur que existeix una deshidratació a nivell cel·lular. En aquest moment li tenim que aportar de forma ràpida carbohidrats i aigua per començar a reposar aquestes reserves.

Aquest menjar ha d’incloure abundants carbohidrats d’alt índex glucèmic i líquids. És important que no es detingui a l’estomac, recorda que ha d’arribar al múscul i les cèl·lules de forma ràpida, sols disposes d’un marge de temps limitat per aquesta recuperació ràpida.

L’ideal és ingerir aquesta menja als 45 minuts de haver acabat l’activitat, en aquest moment, el nostre organisme està en una fase optima. Pren abundant beguda isotònica, els sucs i begudes ensucrades poden ser una bona opció en aquest moment, i melmelada, mel i fruites com meló,  plàtans i taronges.

També son molts útils les ajudes ergogèniques com els batuts de carbohidrats i proteïnes. Aporten els nutrients necessaris, es dissolen molt be, son fàcils de transportar i tenen sabors agradables. Escull algun que aporti més carbohidrats que proteïnes en la seva composició, l’ideal és una proporció de 70-80 % carbohidrats i 20-30 % proteïnes, barreja uns 100 gr amb 250 ml d’aigua (mai llet o suc) i ja tens la teva ingesta de recuperació ràpida.

La recuperació lenta. Aquest menjar s’acostuma a realitzar a les dues hores un cop acabada la jornada, normalment acostuma a ser el sopar. Mentre dormim es prodeixen tots els processos anabòlics, es reposen les proteïnes en el teixit muscular i sobre tot les reserves de glucògen d’una forma molt lenta però continua. Per aquest motiu, en aquest menjar no ens interessen els sucres ràpids sinó tot el contrari, carbohidrats de baix índex glucèmic que ens aportin glucosa d’una forma continua durant les hores de descans. Eludeix la brioixeria, postres, begudes ensucrades, etc. La millor opció son unes llegums, també la pasta o l’arròs amb una mica de carn o peix son una opció correcta. La clàssica sopa de fideus també està indicada, però no t’enganyis, t’escalfa e hidrata, però no te carbohidrats, així que s’ha d’acompanyar amb una mica de pa o fruita.

A la rica fruita fresca per recuperar-te i rendir més. Totes les fruites contenen sucres que ens aporten energia abans de l’entrenament i ens ajuden a reposar en els esforços posteriors. Però no totes les fruites tenen el mateix índex glucèmic.

Per aquest criteri, les fruites amb baix IG son les ideals per abans i durant l’activitat física, i les d’elevat IG estan més indicades per un cop finalitzada. Ja que son sucres molt ràpids que afavoreixen una ràpida recuperació e hidratació.

Abans de la activitat

• Maduixes 
• Poma 
• Cireres 
• Aranja 
• Raïm 
• Pera 
• Pruna 
• Gers i Nabius

Desprès de l’activitat

• Síndria 
• Meló 
• Suc de taronja natural acabat d’esprémer 
• Plàtan 
• Panses i dàtils 
• Mango 
• Pinya

Consells

• Evita incloure aliments nous o combinacions no tastades abans de l’activitat, pots endur-te sorpreses, Aposta per aliments que saps que et senten be. 
• No esperis a tenir gana per menjar. La sensació de gana és un mecanisme d’emergència que apareix davant de situacions d’hipoglucèmia, si esperes a que arribi aquesta situació ja ho estàs fent malament. Quan parem a menjar quan tenim gana, mengem de forma compulsiva, després apareix la pesadesa i la falta d’energia pels processos digestius.

La Palma

Des de que vaig ensopegar amb la pàgina web dels senders de la Palma http://www.senderosdelapalma.com/ que vaig començar a plantejar-me la idea d’anar-hi. La idea de poder veure i gaudir dels encants de la Isla Bonita em va treure la son durant molts dies però volia compartir-los amb algú i que millor que amb la meva estimada, el meu amor, la dona que m’acompanya i suporta durant gairebé 36 anys. Doncs dit i fet que vam agafar les motxilles i cap a La Palma i falta gent.

Si tinc que dit la veritat, la realitat va superar totes les idees preconcebudes que m’havia fet, La seva gent, els seus paisatges, el seu clima i la bona companyia han fet que el record d’aquest viatge es gravi en la meva memòria per la resta dels meus dies.

Vam compaginar les excursions a peu, amb les rutes amb cotxe per tota l’illa, gairebé 1.200 km que tot tenint en compte la grandària de la illa son molts quilometres però, és que la línia recta gairebé no existeix. Els desnivells son tan grans...penseu que en menys de 20 qm es passa del nivell del mar a Tazacorte als 2400 m del Roque de los Muchachos, cim culminant de la illa.

Sens dubte destacaria la diversitat i contrast dels diferents paisatges: volcànics, selvàtics, platges de sorra negre, espadats on la força de l’aigua i el vent han perfilat formes increïbles.

I pels amants del senderisme, més de 1000 quilometres de camins senyalitzats.

Sens dubte, per tornar-hi....

Un nou pas endavant

Ja hem superat les proves especifiques d’accés al segon nivell dels estudis de tècnic d’esports en l’especialitat de mitja Muntanya.
Enrere queden els dies d’entrenament pujant a Sant Jeroni des de Monistrol Aeri, les matades per la serra de Collserola, sempre amb la motxilla carregada amb 10 kg, sempre buscant el màxim de desnivell acumulat, sempre amb el pensament posat en el dia de les proves i si hauríem fet be els deures...
La veritat és que el temps no ens va acompanyar gaire, la pluja en tot moment va voler estar al nostre costat. Animant-nos? Pot ser si...en el meu cas podríem dir que per be, malgrat una relliscada baixant del Taga, tot arribant al refugi Sant Jordi, a prop del Coll de Jou, que em va costar una capsulitis a la ma dreta que encara no se m'ha guarit del tot però, que hi farem...pitjor li va anar a un dels meus companys que el dia de la prova d’orientació, un cop tenia marcats tots els punts de pas, es va guardar la tarja de control en la funda de plàstic, amb tan mala fortuna, que se li va omplir d’aigua i quan la va voler entregar a l’arribada tan sols era una pasteta que es desfeia entre els dits.
Per la resta, com sempre, hem après molt. Quins son els nostres límits, els dels nostres companys, el del Goretex® i de tota la resta d’equipament.
D’haver-ho sabut m’hagués presentat a les proves de barrancs, al menys hauria portat un vestit de neoprè, pot ser mes adient a la climatologia.
Ara ja amb el certificat a la butxaca i tramitada la matricula pel segon curs els nostres pensaments estan posats en el proper curs i en els que ens depararà.
El somni està una mica mes a prop de fer-se realitat, acabem de passar l’equador de la formació i a l’horitzó comença a veure la llum de l’alba.

Haima al Montgros

Dins del curs d’Excursionisme, corresponent al primer nivell de tècnic de muntanya, es fan unes sortides de pràctiques en les que s’intenta aprendre, entre altres, les tècniques bàsiques d’orientació, guiatge de grups i improvisació de bivacs.

Per aquest motiu el passat mes d’abril ens vam dirigir cap a Montserrat per du a terme aquestes practiques i ens vam reunir al Monestir de Santa Cecilia on ens van assignar un monitor per cada grup.

Cal dir que prèviament havíem definit un itinerari circular amb sortida i arribada a Santa Cecilia i un lloc on teòricament faríem el bivac. En el nostre cas l’itinerari seguia el GR-172 fins la Canal del Miracle, pujàvem fins el Coll de Miracle i preníem direcció a Ecos, tenint previst fer bivac a la Miranda dels Aurons, l’endemà hauríem continuat fins al Montgròs, Canal del Migdia, Camell de Sant Jeroni, Les Pinasses i baixant per la canal dels Arínjols, també anomenada dels Avellaners, tornaríem a Santa Cecilia pel camí del Arrel.

Clar que de la teoria a la pràctica... la qüestió és què vam sortir de Santa Cecilia cap allà dos quarts de cinc, prenent el guiatge un de nosaltres mentre la resta del grup ens convertíem en els clients a guiar. Un cop arribats al coll del Miracle i tenim en compte que ja era prou tard prenem la decisió de no pujar als Ecos i escorçar l’itinerari anant directament cap al Montgròs. Ara soc jo que port o al grup i no puc imaginar on farem el bivac doncs per les característiques de Montserrat i donat què no podem fer servir cap balma, condició sin ecuanon de la pràctica, no queden gaires  alternatives. Arribem al coll del Montgròs amb la llum dels frontals i el monitor ens suggereix de fer bivac al cim del Montgrós doncs continuar cap a la canal del Migdia és un xic aventurat. Ens enfilem cap a dalt i ens mirem els uns als altres intentant trobar una resposta a la pregunta que tots ens fem. Com collons muntem el bivac fent servir un plàstic, uns cordinos i uns quants pals de caminar?

En un principi cadascun de nosaltres hauria de muntar-se un bivac personal, de fet a la sortida d’avaluació serà així, però avui podem fer el que ens sembli donades les circumstàncies.

Desprès d’uns minuts de consternació, on no podíem creure el que estava passant i on fins i tot algú va arribar a pensar en veu alta d’embolicar-se directament en el plàstic com si fos un botifarró, vam començar a dir propostes com si fos una pluja d’idees...poc a poc vam començar a veure la llum. Ens vam anant animant a mesura que veiem possible el que volíem fer. Després de més d’una hora de treball teníem preparat l’habitacle que podeu veure a les fotos i vam poder començar a preparar el sopar.

No vam dormir pas tant malament i la recompensa va ser poder veure sortir el sol des del cim del Montgròs.

Va ser una experiència molt enriquidora on és va demostrar un cop més el tòpic de que la unió fa la força i tots plegats ens vam fer una mica més companys.

Itineraris de la Mussara I

Son molts el itineraris que es poden seguir a la serra de la Mussara i que es poden combinar segons el nostre interès allargant-os o escurçant-los segons la nostra capacitat física.

L’itinerari on he pres aquestes fotografies surt de Vilaplana resseguint el camí de les Tosques. Camí que s’enfila pel barranc de l’Encens fins el Pla de les Tosques. Poc abans d’arribar-hi, just desprès de creuar el torrent podem veure un bonic salt d’aigua.Del Pla de les Tosques el camí ben fresat continua amunt on podrem triar per dirigir-nos al Refugi de la Mussara pels Cinglallons o bé pel camí del Mas de Morenet enllaçar amb el GR-172 (Bellprat-Montserrat-La Mussara) per sobre de la Font del Roure, o bé al arribar al Maset de les Tosques pujar pel Grau dels Racons, visitant la balma anomenada l’Hospital dels Carlins, degut al us que es va fer durant la Carlinada (1872) i des de on abastarem el GR-172 poc abans d’enllaçar amb la carretera T-704 a l’alçada del Mas de Joan Pau (runes). La darrera opció és el anomenat camí dels cingles que s’enfila per guanyar el terreny, més o menys aplanat, que es troba entre mig dels dos cingles. És un llarg flanqueig que sembla un camí de lleixa. A sota tenim el cingle del Martí format per roca vermella y a sobre el cingle Clos de roca blanca. És habitual trobar escaladors que recorren les nombroses vies de la part de d’alt del cingle. Aquest camí acaba al enllaçar amb el GR-172 just a tocar de la Font del Roure.

Ara l’itinerari segueix el GR que puja amb força creuant, un parell de vegades, la carretera que puja des de Vilaplana, T-704, que en aquest tram va llargues giravoltes per salvar el fort desnivell. Després de creuar la pista de ciment que du al repetidor de televisió, visible des de gran part de la comarca del Baix Camp, s’arriba al Coll de les Saleres (990m) des d’on amb lleugera baixada s’arriba a una cruïlla que enllaça amb el GR-65.5 (1). D’aquest punt tenim una visió privilegiada del cim de la Mussara (1055m).

El camí, ara segueix de baixada per creuar la capçalera del torrent de l’Encens i pujar fins a trobar-nos de nou amb la carretera T-704, on es troben les runes del Mas de Joan Pau. En aquest darrer tram trobem a l’esquerra el camí que puja pel Grau dels Racons. Es segueix la carretera fins arribar al Coll de la Negra, on trobem la bifurcació que porta al poble de la Mussara. Es segueix fins trobar una darrera bifurcació que porta al Refugi de la Mussara pertanyent a la Diputació de Tarragona. Aquest refugi es guardat i amb tots els serveis, idoni per a fer estada i programar diferents itineraris.

Del refugi tan sols hi ha un centenar de metres fins a les primeres cases del poble de la Mussara, abandonat i amb runes. L’ajuntament de Vilaplana a marcat i anomenat amb pals indicadors els antics edificis. Arribem a una petita placeta, a l’esquerra tenim l’església i a la dreta un carreró ens porta al cim de les Airasses (980 m) just on es troben les runes de l’antic refugi del C.E.C. La visió des de aquesta talaia val la pena, tot el Camp de Tarragona fins al cap de Salou i les successives serralades que s’atansen a les veïnes de l’Argentera, Llaberia i el massís del Port.

Just a tocar de la cinglera baixem al replà inferior per uns esglaons de pedra i ja veiem el pal indicador del camí de les Campanilles.

Després d’unes quantes giravoltes el camí ens durà al Grau de les Campanilles, és un extraplom balmat que es travessa per sota fins arribar a una graonada que ens permet el descens al relleix inferior.

El camí no presenta cap mes dificultat i després de seguir unes torres d’alta tensió s’arriba a la cruïlla amb el Camí de les Tosques i finalment a Vilaplana.

(1) -Aquest és un dels tres camins que convergien durant l’alta Edat Mitjana en el Camí de Sant Jaume i que segueix l’antic camí romà de Tarraco a Caesaraugusta passant per Constantí, puja per La Selva i Albiol fins al massís de Prades i baixa fins a Ulldemolins, coincidint en aquest tram amb el GR 171, per pujar després fins a la cresta de la Serra la LLena fins a Mequinença.

Qui ha de pagar els rescats de Muntanya?

Aquest dies hem sabut pel mitjans de comunicació que el cost de cada salvament es calcularà tenint en compte que cada hora de vol dels mitjans aeris costa prop de 2.300 euros, que cada hora de feina de cada bomber que treballi en el servei costa 30 euros, i 39 més cada vehicle que hagi participat en el rescat.

La llicencia federativa inclou una assegurança que contempla, entre altres cobertures, les despeses de rescat des de 4.510 € fins a 9.030 €, en funció de la modalitat tramitada. A les hores soc de l’opinió que son les asseguradores les que han de fer-se càrrec de les despeses i aquelles persones que no tinguin cap mena d’assegurança ho haurien de pagar de la seva butxaca i no dels diners públics. I sense entrar a polemitzar si es culpa seva o no. Ningú es planteja qui es fa càrrec del rescat en un accident de circulació, a les hores perquè no seguir el mateix criteri.


Estic totalment d’acord amb la FEEC quan diu que s’han de fer campanyes preventives informant dels riscos d'afrontar les activitats a la muntanya sense la preparació física i la formació tècnica adequada, i de la necessitat d'informar de les condicions adients per la seva pràctica però, cadascun hem d’assumir la nostra pròpia responsabilitat, muntanyencs, la FEEC i la Generalitat. Les activitats de muntanya per a persones no habituades han de ser dirigides o be per les entitats excursionistes o be pels professionals adequats.

Nivell de dificultat de les excursions

Tots els que habitualment confeccionem o consultem ressenyes d'itineraris de muntanya estem acostumats a veure, dins de l'apartat de dificultat, conceptes tan subjectius com: fàcil, moderat, molt difícil o fins i tot apte sols per a experts. Aquestes indicacions no tenen cap valor si darrera no hi ha cap mena de treball de camp quen ens aporti informació adequada i facilment comparable amb la nostra propia experiència.
Va ser llegint un llibre editat pel Centre Excursionista d'Esplugues que vaig veure un quadre amb la catalogació del nivell de dificultat que em va semblar prou adient com per fer-lo servir personalment a l'hora de catalaogar un itinerari. Si be és veritat que sempre m'agrada llegir tot el que faci referència a la sortida que tinc planejada, també és cert qué, un cop assimilades les diferents variables del quadre, son molt útils per classificar y buscar amb rapidessa itineraris amb determinades dificultas.
Aquest quadre el van confeccionar a partir d'una idea publicada pel Centre Excursionista de Catalunya.

Variable Nivell	Dificultat tècnica	Desnivell	Temps de Marxa efectiva	Condició física necessària	Altres factors
1	Camí ample i de passeig.   No és necessària la senyalització.   Molt freqüentat. Dificultat mínima.   Per als no avesats a caminar per muntanya	Fins a 200 m.	D’1 a 2 hores	Mínima	Bardissar o camp a través.
2	Camí ample i de bon fer. Sovint senyalitzat.   Regularment freqüentat.   Alguna dificultat.   Per a marxadors habituals.	Fins a 500 m	De 2 a 4 hores	Lleugera	Possibilitat freqüent de climatologia adversa   (vent, boira, neu, gel)
3	Camí estret, pedregós i irregular.   No necessàriament senyalitzat.   Progressions curtes amb ajut de les mans (I).   Per a excursionistes habituals.	Fins a 700 m	De 4 a 6 hores	Mitjana	Passos aeris equipats   (claus, cadenes, cables)
4	Sender abrupte o inexistent.   Poc o gens senyalitzat. Normalment, poc freqüentat.   Trams de neu, sense geleres i/o grimpades (II-III).	Fins a 900 m	De 6 a 8 hores	Intensa	Cal material específic en època hivernal   (piolet, grampons)
5	Itinerari d’Alta Muntanya.   Sovint fora de les rutes establertes.   Gens o escassament freqüentat.   Progressió mitjançant tècniques d’alta muntanya més de III.   Apte només per a muntanyencs experts o acompanyat d’aquests.	Fins a 1.500 m	Més de 8 hores	Específica	Passos aeris no equipats

Forma de classificar un itinerari:

• Cal respectar l'ordre de les variables (dificultat tècnica - desnivell - temps de marxa efectiva - altres factors)
• Cada variable té un número assignat, que correspon al nivell de dificultat.
• El nivell "0", es pot fer servir a altrers factors, quan no es donin les característiques tècniques o meteorològiques.
• El resultat ha de ser un codi de 5 dígits, i és el que indica el grau de dificultat de l'itinerari, per exemple: 32234 (Camí estret, pedregós i irregular. Fins a 500 metres de desnivell. De 2 a 4 hores de marxa. Preparació física mitjana. Cal material específic en època hivernal (piolet, grampons)
• Si respectem l'ordre inicial, qualsevol itinerari classificat com a 4XXXX, en general serà més difícil que una de nivell 3XXXX.