Puigsacalm

El Puigsacalm no seria més que un altre punt geodèsic dels molts que podem trobar escampats per tot arreu del nostre preuat territori si no fos per l'entorn envejable en el qual es troba que forma un conjunt digne de ser recorregut per tots els seus racons.

En aquesta època de l'any la natura es mostra ufanosa en tot el seu esplendor i els diferents tons de verd de la faig, el roure, el boix, l'auró, l'avellaner, el freixe i fins i tot alguna que altra alzina despistada, contrasten amb els diferents tons de les roques que formen els diferents cingles que anem superant.

L'itinerari que vam escollir és circular i té com a inici i final l'àrea recreativa del Pla d'en Xurri que es troba a poc més d'un quilòmetre de Sant Privat d'en Bas (Garrotxa).

Els primers 600 metres recorren una pista que ens acosta fins al restaurant de Can Turó on, podríem dir, s'inicia la veritable ascensió per un camí ben traçat, a través d'una frondosa fageda amb continus trams escalonats que ens fan guanyar alçada ràpidament fins que arribem al santuari de la Mare de Déu de les Olletes.

Excavat a la roca (l'edifici actual és del 1855), la imatge, de marbre (S-XVI-XVII), és segons la tradició una maredeu trobada.

Des d'aquí continuem pujant en contínues siga sagues pel grau de les Olletes fins a arribar a la pista provinent del Pla de Traver i que arriba fins a l'ermita de Santa Magdalena de Mont. Cruïlla de camins.

Seguim 10 metres més en direcció S-SW per arribar al Coll de les Olletes o dels Ganxos des d'on continua envoltant el Puig dels Llops (1.486m) fins a situar-nos en la seva vessant NW, des d'on arribem seu cim pel seu atractiu llom.

Per arribar al Puigsacalm cal tornar sobre les nostres passos fins al camí per on hem vingut i que continua cap al SW. Tan sols 650 metres ens separen del punt culminant de la Rassa Alta.


Salt de sallent des del Mirador del Pla de Palers
El nostre camí ens fa retrocedir fins al coll de Joanetes des d'on es dirigeix ​​cap al E vorejant el Puig Corneli just a la vora del cingle permetent-nos tenir una vista espectacular de la verticalitat de les seves parets, arribant així fins al punt més alt on ens trobem amb una gegantina estrella de Nadal al costat d'un repetidor i des d'on veiem, ja molt a prop i en direcció N-NW l'ermita de Santa Magdalena de Mont a la qual ens dirigim.

Aquesta ermita havia estat un antic priorat de canonges regulars augustinians, dedicat a sant Corneli i a santa Magdalena, esmentat ja a la fi del s X, que protegiren els comtes de Besalú i després els vescomtes de Bas, i que fou abandonat al s XVI. L'església conserva algun element del primitiu edifici romànic, però fou modificada al s XVIII. Annex es troba el refugi Emili Triadu de gestió municipal.

Aquí comença el camí de tornada que segueix la pista al Coll de Siuret fins que trobem un rètol poc després del Pla de Palers que ens indica l'existència d'un mirador. Val la pena arribar ja que la vista del Salt de Sallent és impressionant. La sensació de caiguda al buit es fa palessa en sentir un nus a l'estómac. Després continua passant a gual la riera de Sallent just abans de precipitar-se cingle avall. Se segueix uns 350 metres fins arribar a un desviament senyalitzat que ens indica el camí de les Escales.

Aquest camí és molt entretingut i fa honor al seu nom doncs baixem escalonadament i en algun tram cal ajudar-se amb alguna corda fixa o agafats a les abundants boixos. En algun tram, a causa del estrèpit del salt, la humitat regnant i la frondosa vegetació que es disputa l'espai fins als cingles més verticals, ens fa pensar, salvant les distàncies, a la selva veneçolana.

Un cop sota el salt es creua a gual la riera i se segueix paral.lel a aquesta fins que desemboca a la pista que ve des de Sant Privat d'en Bas la qual seguim fins l'àrea d'esbarjo del pla d'en Xurri, punt d'inici i final.

Travessa pel Montsant

El massís del Montsant, independentment de la seva característica geomorfològica que pot fer que ens recordi altres massissos amb els que manté certes similituds, és per a mi, un munt de sensacions que van fluctuant harmoniosament en funció del indret per on anem caminant. S'ens presenta com una gran fortalesa, amb les seves altes cingleres, que com muralles que a priori semblen inexpugnables, s'ens acut defensen els racons que a mode de tresors guarda en el seu interior.

L'itinerari que vam fer aquest cap de setmana, als quatre vents, ens va permetre descobrir una part d'aquests tresors amagats i gaudir de la pau i serenor que transmeten. És fàcil entendre el perquè de l'atracció que aquesta muntanya ha exercit durant segles sobre les persones que buscaven un lloc per retirar-se i cercar la pau interior.

Vam sortir pel costat Sud, des de la Morera de Montsant i vam fer l'assalt pel grau del Carabassal que ens va permetre assolir la Serra Major després d'un entretingut joc de cables, escales i cordes. Ens vam dirigir cap a l'Est per assolir el punt culminant d'aquest massís, la Roca Corbatera que amb els seus 1.163 m és un mirador espectacular de la comarca del Baix Camp i el Priorat. Des d'aquest punt les nostres passes es van dirigir cap al Nord a cercar la propera ermita de la Mare de Déu de Montsant, lloc que s'ens va presentar com ideal per fer una aturada i reposar forces.

Des d'aquest punt vam continuar resseguint la vessant nord, passant pel Portell del Peret, cercant el millor punt per abandonar, momentàniament, la nostra particular fortificació. Va ser al arribar a l'alçada de l'indret anomenat la Malacabada que el camí, després de unes llargues giragonses va començar a baixar de debò anant a petar directe a l'ermita de Santa Magdalena, on vam poder delitar-nos amb les típiques Orelletes (Pasta rodona i fina que es trenca fàcilment ensucrada pel damunt i que es condimenta amb licors i herbes.) obsequi d'uns parroquians que estaven berenant al costat de la font. Ara només ens va caler una curta passejada, a peu pla, per arribar al refugi de l'ermita de Sant Antoni.

Aquest refugi es troba en una àrea recreativa al costat d'una font i disposa de taules, barbacoes i lloc d'acampada, és un lloc molt agradable, malgrat que molta gent pensa el mateix i els festius amb l'arribada del bon temps s'ompla de gom a gom. El sopar va consistir en una amanida, llonganissa i cansalada a la brasa amb mongetes regat amb vi de la terra, postre de music amb ratafia i cafès. L'esmorzar: cafè, llet, suc i brioixeria industrial (croissant, ensaïmada i magdalena). L'habitació és amplia i confortable. Podeu trobar més informació en aquest enllaç.

L'endemà ens vam dirigir cap a l'anomenat Congost de Fraguerau on el riu Montsant serpenteja i forma tota mena de tolls i salts d'aigua i on la gent es banya a l'estiu. Les parets del congost estan formades per roques que, per les seves formes, reben noms curiosos com: Roca Balladora, tres Juradets, Cap de Mort, el Camell, Cap de Turc i altres. A l'alçada del Barranc de Sant Bartomeu ens vam encaminar cap a l'ermita del mateix nom tot creuant el riu per un pont penjant, després de creuar un parell de cops el torrent pedregós arribem a l'indret on es troba l'ermita. També s'hi troba una balma tapiada amb parets de pedra que es feia servir per tancar el bestiar i al costat una curiosa font, l'aigua degoteja del sostre i es recull en una pica de pedra.

Vam tornar sobre les nostres passes fins tornar a creuar el pont penjant i vam prosseguir per la vora del riu cap a ponent. El congost cada vegada es feia més ampla i aviat vam arribar al punt on teníem que canviar el rumb i començar a pujar per tornar a la Serra Major.

I ja ho crec que vam pujar. El camí, molt dret i no gaire clar, tirava amunt pel Barranc de Vidalbar fent ziga-zagues i fent-nos suar de valent. L'esforç va pagar la pena, doncs vam arribar on la paret forma un gran arc natural i com una gran finestra ens permetia veure l'altre costat. És un lloc espectacular. A partir d'aquest punt el camí, malgrat que continuava pujant ja no era el mateix i després de passar per la font de les canaletes i deixar el PR-C 14, es va convertir en un agradable passeig fins d'alt de la carena.

El nostre itinerari ens va portar just on surt el camí de Montsant o Grau de la Grallera per on vam baixar animosament i gaudint de les vistes sobre la Morera de Montsant i d'algunes roques de formes peculiars, com el Rei i la Reina o els Bitllots. Així vam arribar a la fi de la nostra excursió d'un cap de setmana meravellós. 

Bassegoda

Cim del Bassegoda, vista cap a l'Oest

El Bassegoda és d'aquestes muntanyes que reuneixen un major nombre d'al.licients que altres muntanyes de major envergadura. Té una silueta característica que pot distingir-se fàcilment a gran distància des de moltes altres muntanyes en un radi de 360 º. Es troba a la comarca de l'alta Garrotxa, en un entorn privilegiat de gran bellesa i amb racons sorprenents que ens permeten traçar un interessant itinerari, tant d'aproximació com després de baixada i que ens va deixar amb ganes de tornar. L'itinerari que vam recórrer és circular amb inici i final a l'aparcament que hi ha entre el Pont del Pas dels Aures i el Passant d'en Roca al qual s'arriba per una pista des del nucli de Sadernes, al terme municipal de Sales de Llierca. Cal assenyalar que en època de màxima afluència la pista pot estar tancada ja en el seu inici, que hi ha diferents zones d'aparcament al llarg de la pista, totes elles molt limitades, i que si es vol trobar plaça en dia festiu més val arribar d'hora.

L'aproximació la vam iniciar creuant el bonic pont medieval de Valentí i resseguint la riera de Sant Aniol, la qual vam tornar a creuar després del Molí de Riu, per arribar al petit embassament de captació d'aigua del Gomarell. Vam continuar pel estret pas que formen el Salt de la núvia i el cingle Trencat, vam travessar la Gorja del Citró i vam arribar al bell racó del Goleró, on vam creuar de nou la riera per un pont penjant de recent construcció. Després d'una curta estona vam arribar al lloc anomenat el Prat on vam creuar per última vegada la riera, fent servir un gual de pedres, i vam enllaçar amb el GR-11 que ja no vam deixar fins al coll de Principi. En aquest tram vam caminar per la imponent fageda del Bac del Mas del Forn fins arribar al Coll Roig (829 m). Poc abans d'arribar vam trobar, a l'esquerra el camí que condueix fins a les ruïnes de l'ermita de Sant Vicenç de Principi. Des del coll vam continuar fins a les restes de la masia de Principi i després, ja en forta pujada fins agafar la pista que porta al coll de Principi (1127 m). Vam continuar pujant per la pista fins al Pla de la Bateria, on s'inicia el camí ben marcat que ens va conduir fins al tram equipat amb cadenes i algun ressalt metàl.lic que ens va ajudar a arribar al cim. En aquest tram ombrejat vam trobar una mica de neu que va posar a prova els nostres dots equilibristes.

La vista panoràmica des del cim és dilatada en totes direccions i ens va entretenir una bona estona mentre anomenàvem totes les muntanyes conegudes.

Com el sol s'havia amagat i l'airet no feia molt agradable l'estada, vam decidir baixar fins el ressalt inferior per menjar un mos. Després de reposar forces vam continuar vorejant el ressalt en direcció sud-sud-oest en lloc de baixar per la tartera que porta a Coll de Riu per aconseguir el llom del contrafort que baixa del cim i al que anomenen el Caire de Comadells, el qual vam seguir per un caos de pedres fins al collet de Santa Maria on vam enllaçar amb el camí que condueix, ara ja mes còmodament, fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles, anomenada així pel costum de les dones de canviar les agulles que portaven per altres que havia clavades a la roba de la imatge. És un santuari d'origen romànic del segle XII d'una sola nau i absis semicircular amb una finestreta centrada. Té dues portes d'entrada, una cap al sud i una altra cap a ponent, aquesta darrera possiblement d'una època posterior a l'altra. De la façana de ponent s'eleva elcampanar d'espadanya d'un sol ull, descentrat. Vam deixar l'ermita per un camí que baixava a través d'un bosc de pi roig, on vam poder contemplar un grup de cérvols que corrien en sentit ascendent, i després de passar pel Collet de Vinardell vam arribar a Ca n'Agustí, enorme masia als peus del Bassegoda i el Martanyà, excel lent mirador en un entorn que convida a descansar. El camí continuava travessant un magnífic castanyeda i poc després vam agafar el desviament a l'ermita de Sant Feliu de Riu. Va ser construïda al segle XII amb una única nau acabada en un absis semicircular, que en la part central té una finestra de doble esqueixada. La nau està coberta amb una volta apuntada. Després de la visita vam pendre un corriol que en pronunciada baixada ens va conduir a la pista principal que ja no vam deixar fins a arribar de nou a l'aparcament.

Una excursió inoblidable i que podem qualificar sense por a exagerar com imprescindible.