Travessa pel Montsant

El massís del Montsant, independentment de la seva característica geomorfològica que pot fer que ens recordi altres massissos amb els que manté certes similituds, és per a mi, un munt de sensacions que van fluctuant harmoniosament en funció del indret per on anem caminant. S'ens presenta com una gran fortalesa, amb les seves altes cingleres, que com muralles que a priori semblen inexpugnables, s'ens acut defensen els racons que a mode de tresors guarda en el seu interior.

L'itinerari que vam fer aquest cap de setmana, als quatre vents, ens va permetre descobrir una part d'aquests tresors amagats i gaudir de la pau i serenor que transmeten. És fàcil entendre el perquè de l'atracció que aquesta muntanya ha exercit durant segles sobre les persones que buscaven un lloc per retirar-se i cercar la pau interior.

Vam sortir pel costat Sud, des de la Morera de Montsant i vam fer l'assalt pel grau del Carabassal que ens va permetre assolir la Serra Major després d'un entretingut joc de cables, escales i cordes. Ens vam dirigir cap a l'Est per assolir el punt culminant d'aquest massís, la Roca Corbatera que amb els seus 1.163 m és un mirador espectacular de la comarca del Baix Camp i el Priorat. Des d'aquest punt les nostres passes es van dirigir cap al Nord a cercar la propera ermita de la Mare de Déu de Montsant, lloc que s'ens va presentar com ideal per fer una aturada i reposar forces.

Des d'aquest punt vam continuar resseguint la vessant nord, passant pel Portell del Peret, cercant el millor punt per abandonar, momentàniament, la nostra particular fortificació. Va ser al arribar a l'alçada de l'indret anomenat la Malacabada que el camí, després de unes llargues giragonses va començar a baixar de debò anant a petar directe a l'ermita de Santa Magdalena, on vam poder delitar-nos amb les típiques Orelletes (Pasta rodona i fina que es trenca fàcilment ensucrada pel damunt i que es condimenta amb licors i herbes.) obsequi d'uns parroquians que estaven berenant al costat de la font. Ara només ens va caler una curta passejada, a peu pla, per arribar al refugi de l'ermita de Sant Antoni.

Aquest refugi es troba en una àrea recreativa al costat d'una font i disposa de taules, barbacoes i lloc d'acampada, és un lloc molt agradable, malgrat que molta gent pensa el mateix i els festius amb l'arribada del bon temps s'ompla de gom a gom. El sopar va consistir en una amanida, llonganissa i cansalada a la brasa amb mongetes regat amb vi de la terra, postre de music amb ratafia i cafès. L'esmorzar: cafè, llet, suc i brioixeria industrial (croissant, ensaïmada i magdalena). L'habitació és amplia i confortable. Podeu trobar més informació en aquest enllaç.

L'endemà ens vam dirigir cap a l'anomenat Congost de Fraguerau on el riu Montsant serpenteja i forma tota mena de tolls i salts d'aigua i on la gent es banya a l'estiu. Les parets del congost estan formades per roques que, per les seves formes, reben noms curiosos com: Roca Balladora, tres Juradets, Cap de Mort, el Camell, Cap de Turc i altres. A l'alçada del Barranc de Sant Bartomeu ens vam encaminar cap a l'ermita del mateix nom tot creuant el riu per un pont penjant, després de creuar un parell de cops el torrent pedregós arribem a l'indret on es troba l'ermita. També s'hi troba una balma tapiada amb parets de pedra que es feia servir per tancar el bestiar i al costat una curiosa font, l'aigua degoteja del sostre i es recull en una pica de pedra.

Vam tornar sobre les nostres passes fins tornar a creuar el pont penjant i vam prosseguir per la vora del riu cap a ponent. El congost cada vegada es feia més ampla i aviat vam arribar al punt on teníem que canviar el rumb i començar a pujar per tornar a la Serra Major.

I ja ho crec que vam pujar. El camí, molt dret i no gaire clar, tirava amunt pel Barranc de Vidalbar fent ziga-zagues i fent-nos suar de valent. L'esforç va pagar la pena, doncs vam arribar on la paret forma un gran arc natural i com una gran finestra ens permetia veure l'altre costat. És un lloc espectacular. A partir d'aquest punt el camí, malgrat que continuava pujant ja no era el mateix i després de passar per la font de les canaletes i deixar el PR-C 14, es va convertir en un agradable passeig fins d'alt de la carena.

El nostre itinerari ens va portar just on surt el camí de Montsant o Grau de la Grallera per on vam baixar animosament i gaudint de les vistes sobre la Morera de Montsant i d'algunes roques de formes peculiars, com el Rei i la Reina o els Bitllots. Així vam arribar a la fi de la nostra excursió d'un cap de setmana meravellós. 

Excursió per Montserrat

El massís de Montserrat, donada la seva especial orografia, ens permet crear infinitat d'itineraris amb només modificar, afegint un tros per aquí i traient un altre tros per allà, de manera que et permet anar coneixent la muntanya dia a dia i sense deixar de sorprendre't.

L'itinerari proposat és exigent per la distància i el desnivell i no apte per a persones que pateixin vertigen i que no tinguin practica en la utilització d'equipament d'ajuda en la progressió, com cordes, cadenes, etc. Té l'origen i el final al Monestir i ascendeix a tres miradors excepcionals, com són: la Miranda de Sant Jeroni (1.237 m) punt culminant del massís, l'Albarda Castellana (1177 m) i la Miranda dels Ecos (1.223 m)

En el seu recorregut, a més de les ascensions comentades anteriorment, visitarem, Sant Benet, Sant Salvador, la Serra de les Lluernes, el Cavall Bernat, el Camell de Sant Jeroni, pujarem pel camí equipat de la canal dels Micos, vorejarem el Montgròs i Els Plecs del Llibre, impressionant conjunt d'enormes roques, i tornarem al monestir per la canal de Migdia, Camí dels Francesos i finalment el Camí Vell de Sant Jeroni.

Segurament arribarem cansats però l'experiència viscuda ens farà sentir feliços i amb ganes de repetir o de buscar noves excursions per aquesta muntanya singular.

Excursió al Puig Castellar

Barcelona des del mirador del Puig Castellar

Aquest és un itinerari sense gaire desnivell, d'una distància mitjana, molt a prop de Barcelona, amb unes vistes espectaculars de l'àrea metropolitana i la desembocadura del riu Besos i al que es pot accedir amb transport public. Això fa que sigui ideal per passar un matí caminant, gaudint de l'entorn sense cap mena de dificultat i estan a casa a l'hora de dinar.

El camí s'inicia a la parada d'autobusos de l'hospital germans Trias i Pujol a Can Ruti i segueix el GR-92, passant pel Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, fins que arribem a les restes arqueològiques del poblat ibèric de Puig Castellar on podem fer una visita pujant fins dalt del Turó i gaudir d'unes magnífiques vistes del Barcelonès i el Vallés Occidental, després retornarem sobre les nostres passes fins arribar al trencall que baixa fins la font de Sant Roc a Santa Coloma de Gramanet molt a prop de la parada de l'autobús que ens acostarà a la propera estació de metro.

Bassegoda

Cim del Bassegoda, vista cap a l'Oest

El Bassegoda és d'aquestes muntanyes que reuneixen un major nombre d'al.licients que altres muntanyes de major envergadura. Té una silueta característica que pot distingir-se fàcilment a gran distància des de moltes altres muntanyes en un radi de 360 º. Es troba a la comarca de l'alta Garrotxa, en un entorn privilegiat de gran bellesa i amb racons sorprenents que ens permeten traçar un interessant itinerari, tant d'aproximació com després de baixada i que ens va deixar amb ganes de tornar. L'itinerari que vam recórrer és circular amb inici i final a l'aparcament que hi ha entre el Pont del Pas dels Aures i el Passant d'en Roca al qual s'arriba per una pista des del nucli de Sadernes, al terme municipal de Sales de Llierca. Cal assenyalar que en època de màxima afluència la pista pot estar tancada ja en el seu inici, que hi ha diferents zones d'aparcament al llarg de la pista, totes elles molt limitades, i que si es vol trobar plaça en dia festiu més val arribar d'hora.

L'aproximació la vam iniciar creuant el bonic pont medieval de Valentí i resseguint la riera de Sant Aniol, la qual vam tornar a creuar després del Molí de Riu, per arribar al petit embassament de captació d'aigua del Gomarell. Vam continuar pel estret pas que formen el Salt de la núvia i el cingle Trencat, vam travessar la Gorja del Citró i vam arribar al bell racó del Goleró, on vam creuar de nou la riera per un pont penjant de recent construcció. Després d'una curta estona vam arribar al lloc anomenat el Prat on vam creuar per última vegada la riera, fent servir un gual de pedres, i vam enllaçar amb el GR-11 que ja no vam deixar fins al coll de Principi. En aquest tram vam caminar per la imponent fageda del Bac del Mas del Forn fins arribar al Coll Roig (829 m). Poc abans d'arribar vam trobar, a l'esquerra el camí que condueix fins a les ruïnes de l'ermita de Sant Vicenç de Principi. Des del coll vam continuar fins a les restes de la masia de Principi i després, ja en forta pujada fins agafar la pista que porta al coll de Principi (1127 m). Vam continuar pujant per la pista fins al Pla de la Bateria, on s'inicia el camí ben marcat que ens va conduir fins al tram equipat amb cadenes i algun ressalt metàl.lic que ens va ajudar a arribar al cim. En aquest tram ombrejat vam trobar una mica de neu que va posar a prova els nostres dots equilibristes.

La vista panoràmica des del cim és dilatada en totes direccions i ens va entretenir una bona estona mentre anomenàvem totes les muntanyes conegudes.

Com el sol s'havia amagat i l'airet no feia molt agradable l'estada, vam decidir baixar fins el ressalt inferior per menjar un mos. Després de reposar forces vam continuar vorejant el ressalt en direcció sud-sud-oest en lloc de baixar per la tartera que porta a Coll de Riu per aconseguir el llom del contrafort que baixa del cim i al que anomenen el Caire de Comadells, el qual vam seguir per un caos de pedres fins al collet de Santa Maria on vam enllaçar amb el camí que condueix, ara ja mes còmodament, fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles, anomenada així pel costum de les dones de canviar les agulles que portaven per altres que havia clavades a la roba de la imatge. És un santuari d'origen romànic del segle XII d'una sola nau i absis semicircular amb una finestreta centrada. Té dues portes d'entrada, una cap al sud i una altra cap a ponent, aquesta darrera possiblement d'una època posterior a l'altra. De la façana de ponent s'eleva elcampanar d'espadanya d'un sol ull, descentrat. Vam deixar l'ermita per un camí que baixava a través d'un bosc de pi roig, on vam poder contemplar un grup de cérvols que corrien en sentit ascendent, i després de passar pel Collet de Vinardell vam arribar a Ca n'Agustí, enorme masia als peus del Bassegoda i el Martanyà, excel lent mirador en un entorn que convida a descansar. El camí continuava travessant un magnífic castanyeda i poc després vam agafar el desviament a l'ermita de Sant Feliu de Riu. Va ser construïda al segle XII amb una única nau acabada en un absis semicircular, que en la part central té una finestra de doble esqueixada. La nau està coberta amb una volta apuntada. Després de la visita vam pendre un corriol que en pronunciada baixada ens va conduir a la pista principal que ja no vam deixar fins a arribar de nou a l'aparcament.

Una excursió inoblidable i que podem qualificar sense por a exagerar com imprescindible.

El Far

Vista des del Mirador d'el Far:
En primer lloc el Pantà de Susqueda,
darrere sobresurten el cim de Sant Miquel de Solterra (1.202m)
i a la seva dreta el Cim de Sant Benet (1.142 m),
més al fons a la dreta el Montseny

El Far (1.111 m), és el punt culminant de la cinglera que es perllonga des del coll de Condreu, format pel Turó d'Armadana (1.154 m) i el Puig del Moro (1.142 m), i que com la proa d'un vaixell s'aboca sobre Sant Martí Sacalm a l'extrem E del Collsacabra. En el seu altiplà trobem un restaurant, una àrea d'esbarjo i el santuari de la Mare de Déu del Far. L'Església és d'una nau amb volta d'arc apuntat, d'estil gòtic, la façana reformada al segle XVII mentre que el campanar, de torre de planta quadrada s'aixeca a la dreta de la nau. La imatge de la Mare de Déu que es venera és gòtica, d'alabastre, i data del segle XV.

Si bé es pot accedir en cotxe prenent una pista asfaltada que parteix de la carretera C-153 al coll indicat anteriorment, val la pena fer aquest itinerari que no planteja grans dificultats i que després de superar un desnivell de 568 metres, en poc més de 40 minuts, ens permet gaudir de unes vistes espectaculars, si el temps ho permet, del Collsacabra, el pantà de Susqueda, el Gironès, el Montseny, Montserrat ... etc. El cercle el tanquem després de recórrer l'altiplà fins a trobar el grau de Cabrafiga per on descendim fins a la masia de la Triola on ens incorporem a una pista que no deixarem fins arribar a Sant Martí Sacalm, lloc on ens esperen els cotxes.

L'itinerari de poc més de 12 quilòmetres es pot fer en tres hores i mitja sense parades, o bé allargar parant, per fer un mos, en algun dels prats que podem trobar, ben just abans d'iniciar el descens o bé un cop passada la masia.

Haima al Montgros

Dins del curs d’Excursionisme, corresponent al primer nivell de tècnic de muntanya, es fan unes sortides de pràctiques en les que s’intenta aprendre, entre altres, les tècniques bàsiques d’orientació, guiatge de grups i improvisació de bivacs.

Per aquest motiu el passat mes d’abril ens vam dirigir cap a Montserrat per du a terme aquestes practiques i ens vam reunir al Monestir de Santa Cecilia on ens van assignar un monitor per cada grup.

Cal dir que prèviament havíem definit un itinerari circular amb sortida i arribada a Santa Cecilia i un lloc on teòricament faríem el bivac. En el nostre cas l’itinerari seguia el GR-172 fins la Canal del Miracle, pujàvem fins el Coll de Miracle i preníem direcció a Ecos, tenint previst fer bivac a la Miranda dels Aurons, l’endemà hauríem continuat fins al Montgròs, Canal del Migdia, Camell de Sant Jeroni, Les Pinasses i baixant per la canal dels Arínjols, també anomenada dels Avellaners, tornaríem a Santa Cecilia pel camí del Arrel.

Clar que de la teoria a la pràctica... la qüestió és què vam sortir de Santa Cecilia cap allà dos quarts de cinc, prenent el guiatge un de nosaltres mentre la resta del grup ens convertíem en els clients a guiar. Un cop arribats al coll del Miracle i tenim en compte que ja era prou tard prenem la decisió de no pujar als Ecos i escorçar l’itinerari anant directament cap al Montgròs. Ara soc jo que port o al grup i no puc imaginar on farem el bivac doncs per les característiques de Montserrat i donat què no podem fer servir cap balma, condició sin ecuanon de la pràctica, no queden gaires  alternatives. Arribem al coll del Montgròs amb la llum dels frontals i el monitor ens suggereix de fer bivac al cim del Montgrós doncs continuar cap a la canal del Migdia és un xic aventurat. Ens enfilem cap a dalt i ens mirem els uns als altres intentant trobar una resposta a la pregunta que tots ens fem. Com collons muntem el bivac fent servir un plàstic, uns cordinos i uns quants pals de caminar?

En un principi cadascun de nosaltres hauria de muntar-se un bivac personal, de fet a la sortida d’avaluació serà així, però avui podem fer el que ens sembli donades les circumstàncies.

Desprès d’uns minuts de consternació, on no podíem creure el que estava passant i on fins i tot algú va arribar a pensar en veu alta d’embolicar-se directament en el plàstic com si fos un botifarró, vam començar a dir propostes com si fos una pluja d’idees...poc a poc vam començar a veure la llum. Ens vam anant animant a mesura que veiem possible el que volíem fer. Després de més d’una hora de treball teníem preparat l’habitacle que podeu veure a les fotos i vam poder començar a preparar el sopar.

No vam dormir pas tant malament i la recompensa va ser poder veure sortir el sol des del cim del Montgròs.

Va ser una experiència molt enriquidora on és va demostrar un cop més el tòpic de que la unió fa la força i tots plegats ens vam fer una mica més companys.