Haima al Montgros

Dins del curs d’Excursionisme, corresponent al primer nivell de tècnic de muntanya, es fan unes sortides de pràctiques en les que s’intenta aprendre, entre altres, les tècniques bàsiques d’orientació, guiatge de grups i improvisació de bivacs.

Per aquest motiu el passat mes d’abril ens vam dirigir cap a Montserrat per du a terme aquestes practiques i ens vam reunir al Monestir de Santa Cecilia on ens van assignar un monitor per cada grup.

Cal dir que prèviament havíem definit un itinerari circular amb sortida i arribada a Santa Cecilia i un lloc on teòricament faríem el bivac. En el nostre cas l’itinerari seguia el GR-172 fins la Canal del Miracle, pujàvem fins el Coll de Miracle i preníem direcció a Ecos, tenint previst fer bivac a la Miranda dels Aurons, l’endemà hauríem continuat fins al Montgròs, Canal del Migdia, Camell de Sant Jeroni, Les Pinasses i baixant per la canal dels Arínjols, també anomenada dels Avellaners, tornaríem a Santa Cecilia pel camí del Arrel.

Clar que de la teoria a la pràctica... la qüestió és què vam sortir de Santa Cecilia cap allà dos quarts de cinc, prenent el guiatge un de nosaltres mentre la resta del grup ens convertíem en els clients a guiar. Un cop arribats al coll del Miracle i tenim en compte que ja era prou tard prenem la decisió de no pujar als Ecos i escorçar l’itinerari anant directament cap al Montgròs. Ara soc jo que port o al grup i no puc imaginar on farem el bivac doncs per les característiques de Montserrat i donat què no podem fer servir cap balma, condició sin ecuanon de la pràctica, no queden gaires  alternatives. Arribem al coll del Montgròs amb la llum dels frontals i el monitor ens suggereix de fer bivac al cim del Montgrós doncs continuar cap a la canal del Migdia és un xic aventurat. Ens enfilem cap a dalt i ens mirem els uns als altres intentant trobar una resposta a la pregunta que tots ens fem. Com collons muntem el bivac fent servir un plàstic, uns cordinos i uns quants pals de caminar?

En un principi cadascun de nosaltres hauria de muntar-se un bivac personal, de fet a la sortida d’avaluació serà així, però avui podem fer el que ens sembli donades les circumstàncies.

Desprès d’uns minuts de consternació, on no podíem creure el que estava passant i on fins i tot algú va arribar a pensar en veu alta d’embolicar-se directament en el plàstic com si fos un botifarró, vam començar a dir propostes com si fos una pluja d’idees...poc a poc vam començar a veure la llum. Ens vam anant animant a mesura que veiem possible el que volíem fer. Després de més d’una hora de treball teníem preparat l’habitacle que podeu veure a les fotos i vam poder començar a preparar el sopar.

No vam dormir pas tant malament i la recompensa va ser poder veure sortir el sol des del cim del Montgròs.

Va ser una experiència molt enriquidora on és va demostrar un cop més el tòpic de que la unió fa la força i tots plegats ens vam fer una mica més companys.

Itineraris de la Mussara I

Son molts el itineraris que es poden seguir a la serra de la Mussara i que es poden combinar segons el nostre interès allargant-os o escurçant-los segons la nostra capacitat física.

L’itinerari on he pres aquestes fotografies surt de Vilaplana resseguint el camí de les Tosques. Camí que s’enfila pel barranc de l’Encens fins el Pla de les Tosques. Poc abans d’arribar-hi, just desprès de creuar el torrent podem veure un bonic salt d’aigua.Del Pla de les Tosques el camí ben fresat continua amunt on podrem triar per dirigir-nos al Refugi de la Mussara pels Cinglallons o bé pel camí del Mas de Morenet enllaçar amb el GR-172 (Bellprat-Montserrat-La Mussara) per sobre de la Font del Roure, o bé al arribar al Maset de les Tosques pujar pel Grau dels Racons, visitant la balma anomenada l’Hospital dels Carlins, degut al us que es va fer durant la Carlinada (1872) i des de on abastarem el GR-172 poc abans d’enllaçar amb la carretera T-704 a l’alçada del Mas de Joan Pau (runes). La darrera opció és el anomenat camí dels cingles que s’enfila per guanyar el terreny, més o menys aplanat, que es troba entre mig dels dos cingles. És un llarg flanqueig que sembla un camí de lleixa. A sota tenim el cingle del Martí format per roca vermella y a sobre el cingle Clos de roca blanca. És habitual trobar escaladors que recorren les nombroses vies de la part de d’alt del cingle. Aquest camí acaba al enllaçar amb el GR-172 just a tocar de la Font del Roure.

Ara l’itinerari segueix el GR que puja amb força creuant, un parell de vegades, la carretera que puja des de Vilaplana, T-704, que en aquest tram va llargues giravoltes per salvar el fort desnivell. Després de creuar la pista de ciment que du al repetidor de televisió, visible des de gran part de la comarca del Baix Camp, s’arriba al Coll de les Saleres (990m) des d’on amb lleugera baixada s’arriba a una cruïlla que enllaça amb el GR-65.5 (1). D’aquest punt tenim una visió privilegiada del cim de la Mussara (1055m).

El camí, ara segueix de baixada per creuar la capçalera del torrent de l’Encens i pujar fins a trobar-nos de nou amb la carretera T-704, on es troben les runes del Mas de Joan Pau. En aquest darrer tram trobem a l’esquerra el camí que puja pel Grau dels Racons. Es segueix la carretera fins arribar al Coll de la Negra, on trobem la bifurcació que porta al poble de la Mussara. Es segueix fins trobar una darrera bifurcació que porta al Refugi de la Mussara pertanyent a la Diputació de Tarragona. Aquest refugi es guardat i amb tots els serveis, idoni per a fer estada i programar diferents itineraris.

Del refugi tan sols hi ha un centenar de metres fins a les primeres cases del poble de la Mussara, abandonat i amb runes. L’ajuntament de Vilaplana a marcat i anomenat amb pals indicadors els antics edificis. Arribem a una petita placeta, a l’esquerra tenim l’església i a la dreta un carreró ens porta al cim de les Airasses (980 m) just on es troben les runes de l’antic refugi del C.E.C. La visió des de aquesta talaia val la pena, tot el Camp de Tarragona fins al cap de Salou i les successives serralades que s’atansen a les veïnes de l’Argentera, Llaberia i el massís del Port.

Just a tocar de la cinglera baixem al replà inferior per uns esglaons de pedra i ja veiem el pal indicador del camí de les Campanilles.

Després d’unes quantes giravoltes el camí ens durà al Grau de les Campanilles, és un extraplom balmat que es travessa per sota fins arribar a una graonada que ens permet el descens al relleix inferior.

El camí no presenta cap mes dificultat i després de seguir unes torres d’alta tensió s’arriba a la cruïlla amb el Camí de les Tosques i finalment a Vilaplana.

(1) -Aquest és un dels tres camins que convergien durant l’alta Edat Mitjana en el Camí de Sant Jaume i que segueix l’antic camí romà de Tarraco a Caesaraugusta passant per Constantí, puja per La Selva i Albiol fins al massís de Prades i baixa fins a Ulldemolins, coincidint en aquest tram amb el GR 171, per pujar després fins a la cresta de la Serra la LLena fins a Mequinença.

Qui ha de pagar els rescats de Muntanya?

Aquest dies hem sabut pel mitjans de comunicació que el cost de cada salvament es calcularà tenint en compte que cada hora de vol dels mitjans aeris costa prop de 2.300 euros, que cada hora de feina de cada bomber que treballi en el servei costa 30 euros, i 39 més cada vehicle que hagi participat en el rescat.

La llicencia federativa inclou una assegurança que contempla, entre altres cobertures, les despeses de rescat des de 4.510 € fins a 9.030 €, en funció de la modalitat tramitada. A les hores soc de l’opinió que son les asseguradores les que han de fer-se càrrec de les despeses i aquelles persones que no tinguin cap mena d’assegurança ho haurien de pagar de la seva butxaca i no dels diners públics. I sense entrar a polemitzar si es culpa seva o no. Ningú es planteja qui es fa càrrec del rescat en un accident de circulació, a les hores perquè no seguir el mateix criteri.


Estic totalment d’acord amb la FEEC quan diu que s’han de fer campanyes preventives informant dels riscos d'afrontar les activitats a la muntanya sense la preparació física i la formació tècnica adequada, i de la necessitat d'informar de les condicions adients per la seva pràctica però, cadascun hem d’assumir la nostra pròpia responsabilitat, muntanyencs, la FEEC i la Generalitat. Les activitats de muntanya per a persones no habituades han de ser dirigides o be per les entitats excursionistes o be pels professionals adequats.

Nivell de dificultat de les excursions

Tots els que habitualment confeccionem o consultem ressenyes d'itineraris de muntanya estem acostumats a veure, dins de l'apartat de dificultat, conceptes tan subjectius com: fàcil, moderat, molt difícil o fins i tot apte sols per a experts. Aquestes indicacions no tenen cap valor si darrera no hi ha cap mena de treball de camp quen ens aporti informació adequada i facilment comparable amb la nostra propia experiència.
Va ser llegint un llibre editat pel Centre Excursionista d'Esplugues que vaig veure un quadre amb la catalogació del nivell de dificultat que em va semblar prou adient com per fer-lo servir personalment a l'hora de catalaogar un itinerari. Si be és veritat que sempre m'agrada llegir tot el que faci referència a la sortida que tinc planejada, també és cert qué, un cop assimilades les diferents variables del quadre, son molt útils per classificar y buscar amb rapidessa itineraris amb determinades dificultas.
Aquest quadre el van confeccionar a partir d'una idea publicada pel Centre Excursionista de Catalunya.

Variable Nivell	Dificultat tècnica	Desnivell	Temps de Marxa efectiva	Condició física necessària	Altres factors
1	Camí ample i de passeig.   No és necessària la senyalització.   Molt freqüentat. Dificultat mínima.   Per als no avesats a caminar per muntanya	Fins a 200 m.	D’1 a 2 hores	Mínima	Bardissar o camp a través.
2	Camí ample i de bon fer. Sovint senyalitzat.   Regularment freqüentat.   Alguna dificultat.   Per a marxadors habituals.	Fins a 500 m	De 2 a 4 hores	Lleugera	Possibilitat freqüent de climatologia adversa   (vent, boira, neu, gel)
3	Camí estret, pedregós i irregular.   No necessàriament senyalitzat.   Progressions curtes amb ajut de les mans (I).   Per a excursionistes habituals.	Fins a 700 m	De 4 a 6 hores	Mitjana	Passos aeris equipats   (claus, cadenes, cables)
4	Sender abrupte o inexistent.   Poc o gens senyalitzat. Normalment, poc freqüentat.   Trams de neu, sense geleres i/o grimpades (II-III).	Fins a 900 m	De 6 a 8 hores	Intensa	Cal material específic en època hivernal   (piolet, grampons)
5	Itinerari d’Alta Muntanya.   Sovint fora de les rutes establertes.   Gens o escassament freqüentat.   Progressió mitjançant tècniques d’alta muntanya més de III.   Apte només per a muntanyencs experts o acompanyat d’aquests.	Fins a 1.500 m	Més de 8 hores	Específica	Passos aeris no equipats

Forma de classificar un itinerari:

• Cal respectar l'ordre de les variables (dificultat tècnica - desnivell - temps de marxa efectiva - altres factors)
• Cada variable té un número assignat, que correspon al nivell de dificultat.
• El nivell "0", es pot fer servir a altrers factors, quan no es donin les característiques tècniques o meteorològiques.
• El resultat ha de ser un codi de 5 dígits, i és el que indica el grau de dificultat de l'itinerari, per exemple: 32234 (Camí estret, pedregós i irregular. Fins a 500 metres de desnivell. De 2 a 4 hores de marxa. Preparació física mitjana. Cal material específic en època hivernal (piolet, grampons)
• Si respectem l'ordre inicial, qualsevol itinerari classificat com a 4XXXX, en general serà més difícil que una de nivell 3XXXX.